The Woods, el darrer disc de Sleater-Kinney, produit per Dave Fridmann, sona distorsionat, com una radio quan es comença a quedar sense piles.
Això no vol dir que estigui mal produit, ans al contrari: Fridmann porta fins l’extrem el seu paper de productor.
Ja en el Come On Die Young, per mi el millor disc de Mogwai, va aconseguir fer-los sonar més brutals que mai. Com jo, hi ha molta gent que pensa que no han fet res de bó des de llavors. Ni tant sols el seu sobrevalorat Rock Action. Potser en Fridmann hi té molt a veure…
En aquest The Woods de les Sleater-Kinney fa que sonin molt més contundents i poderoses que en el seu predecesor One Beat. En concret, abusa (crec que sabiament) de la distorsió: En Rollercoaster les veus caminen sobre un conglomerat indistingible de guitarres i bateria.
Night Light, el darrer tema, és un dels meus preferits. La cançó més intimista i malenconiosa de tot el disc, si és que es pot dir això d’un tema de Sleater-Kinney. El puntejat final, després de la segona tornada, val per tot l’album.
Un dels meus proposits per aquest any, es veure-les en directe. I precisament, he trobat un setlist de fa poc, on veig que en directe toquen Night Light. Caldrà esperar a veure si venen enguany a Barcelona. Potser al Primavera Sound…
De fet, no sé si han tocat ja, algún cop aquí, però el que és segur, és que després de les excelents crítiques que ha rebut no sols el seu darrer album, sino també l’anterior One Beat serà impossible que sigui un descobriment per mantenir en secret.
[@more@]
