Postcards from Italy és, per mi, la darrera cançó de l’album Gulag Orkestar de Beirut. El disc té 7 cançons més, però quan arribo a Postcards from Italy, l’escolto una vegada i una altra, i de fet, pocs cops he pogut escoltar la resta del disc.

I m’agradarà veure aquest dia
Aquest dia és meu
Quan ella es casarà amb mi, a fora, sota els salzes
I tocaran les cançons que nosaltres varem fer
Aquelles que em vam fer això
I m’agradaria veure aquest dia
Que el seu dia fos meu

La cançó més maca per la veu més maca: la de Montse Llussà, qui ocasionalment em llegeix, en secret.

[@more@]

Tweet

Al final del setè episodi de la tercera temporada de Nip/Tuck, en Christian se n’adona que no vol compartir la seva vida amb dues dones. Així mateix li ho explica a la Kimber i li demana que es casi amb ell, mentre sona la darrera cançó de l’episodi: Lover’s Spit.

Un tema original del segon album d’estudi de Broken Social Scene, en la versió de l’album Bee Hives, on canta Leslie Feist.

Costa de trobar una versió que sigui millor que l’original, però en aquest cas, la veu de Feist li dona tanta calidesa i repós al tema que, crec jo, el fa molt millor encara.

Perfecte per a declarar l’amor que guardem, inconscientment, en secret.

[@more@]

Tweet

Fa uns dies comentava que City, I’m sorry és el tema més demoledor de Logh. Això, era perque encara no havia escoltat An Alliance of Worlds, el segon i darrer tema del CD-Single An Alliance of Hearts.

[@more@]

Tweet

The Woods, el darrer disc de Sleater-Kinney, produit per Dave Fridmann, sona distorsionat, com una radio quan es comença a quedar sense piles.

Això no vol dir que estigui mal produit, ans al contrari: Fridmann porta fins l’extrem el seu paper de productor.

Ja en el Come On Die Young, per mi el millor disc de Mogwai, va aconseguir fer-los sonar més brutals que mai. Com jo, hi ha molta gent que pensa que no han fet res de bó des de llavors. Ni tant sols el seu sobrevalorat Rock Action. Potser en Fridmann hi té molt a veure…

En aquest The Woods de les Sleater-Kinney fa que sonin molt més contundents i poderoses que en el seu predecesor One Beat. En concret, abusa (crec que sabiament) de la distorsió: En Rollercoaster les veus caminen sobre un conglomerat indistingible de guitarres i bateria.

Night Light, el darrer tema, és un dels meus preferits. La cançó més intimista i malenconiosa de tot el disc, si és que es pot dir això d’un tema de Sleater-Kinney. El puntejat final, després de la segona tornada, val per tot l’album.

Un dels meus proposits per aquest any, es veure-les en directe. I precisament, he trobat un setlist de fa poc, on veig que en directe toquen Night Light. Caldrà esperar a veure si venen enguany a Barcelona. Potser al Primavera Sound…

De fet, no sé si han tocat ja, algún cop aquí, però el que és segur, és que després de les excelents crítiques que ha rebut no sols el seu darrer album, sino també l’anterior One Beat serà impossible que sigui un descobriment per mantenir en secret.

[@more@]

Tweet

Des del primer cop que vaig escoltar el segon disc de Logh, The Raging Sun, les dues darreres cançons em van semblar una de sola.

Lights from Sovereign States és la calma després de la tormenta de City, I’m sorry. La pau després de la guerra. Desolació.

Aquest cap de setmana, van tocar a Barcelona. Per tercer cop. I com sempre, City, I’m sorry va ser el tema que em va possar els pels de punta. Sense dubte, el tema més demoledor que tenen. Una cançó prou representativa del que fan. Contundent i delicada alhora. Llarga i amb moltes parts. Música cinematogràfica per una cursa de fons. El meu tema preferit de lluny, però sempre que s’acompanyi d’aquest epíleg que és: Lights from Sovereign States.

En directe mai han tocat aquest últim. Hauré d’esperar una quarta vegada…

En canvi aquest últim cop, van tocar una cançó, que segons van dir, no l’havien tocat mai en directe. Crec que conec tots els temes d’aquest grup, i mai havia sentit aquesta cançó. Em va semblar un dels seus millors temes.

Si realment no l’havien tocat mai abans, els hi ho agraeixo: tack tack, i m’ho guardo, plè d’orgull, en secret.

[@more@]

Tweet

Tweet

Tweet

Una cançó curta i extranya. La darrera del Secret Name, que molts fans de Low considen el seu millor album.

Un album, un pel irregular, però amb temes impagables com I remember, Two-Step o la contundent i agra Don’t understand.

I encara que qualsevol cançó de les que he nombrat podria ser una de les meves preferides, em quedo amb Home, en secret.

[@more@]

Tweet

L'última cançó que escolta en Hurley. Al final de l'episodi 17 de Lost es queda sense piles mentre escolta aquesta cançó.

No crec que sigui jo l'unic que després de veure el capítol i escoltar aquesta cançó, hagi remogut cel i terra fins a trobar qui canta això de Why do you fill my sorrow with the words you've borrowed…

Ens hauriem de besar quan estiguem sols
Quan ningú estigui mirant
Hauria de dur-te a casa
Hauriem de fer-ho quan no hi hagi ningú
No és que ens espanti
És només que és delicat

Una cançó que parla, potser, d'estimar-se en secret.

[@more@]

Tweet

Es diu I can not have seen the light i és l’última cançó del What comes after the blues de Magnolia Electric Co.

Si Jason Molina, en el Ghost Tropic, repetia una i altra volta simpy to live, en aquest tema acaba repetint I thougth I saw the light. Una frase que, per desgràcia, massa vegades resumeix massa coses…

Una cançó amb dues parts i la meva preferida, com a mínim d’aquest album.

Per escoltar a soles, en silenci, i en secret.

[@more@]

Tweet